Mar o muntanya?
És una pregunta que es fa. Una com
moltes d'altres, com dolç o salat. Com si un fos excloient de l'altre.
Jo sempre havia pensat que era de
muntanya. Més aviat de bosc. M'encanta el bosc, fins i tot de nit. El soroll
dels grills, aquella pau. M'agrada molt la muntanya, molt.
Però jo soc de mar.
Obro el meu armari i trobo blanc i
blau, i sobretot ralles blanques i blaves. Per alguna raó que desconec sempre
acabo fent fotos de barques, de barquetes petites sobretot, de les dels
pescadors de tota la vida.
Podria menjar arròs cada dia de
l'any. I si és amb peix millor.
No hi ha so que em relaxi més que
el de les onades, ni sensació que em faci sentir millor que la de la brisa
salada o la dels peus enfonsats a la sorra.
Potser no és una bestiesa, potser
és cert que hi ha gent de mar i gent de muntanya. No ho sé, potser hi ha gent
que tan li fa.
Però jo sé que soc de mar, del mar
Mediterrani, i que no crec que pogués viure gaire temps sense anar-lo a
veure.
Així que per a l'últim dilluns de novembre demano cinc
minuts d'aquest mar tan nostre, que em dibuixin un somriure i facin que tot
sembli menys feixuc.
Feliç dilluns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada