Tradueix

dimarts, 24 de setembre de 2013

Cupcakes de Festa Major

Com que avui és la Mercè, he decidit fer uns cupcakes de Festa Major, inspirats en les coques de fruites i crema. El resultat són uns cupcakes que tenen un gust molt nostre, perfectes com a postres, esmorzar o berenar.

Per fer-ne 6 necessitareu:

Per la massa

- 1 ou
- 1 iogurt
- una cullerada d'oli de gira-sol
- 100 g de farina
- 7 g de llevat
- 80 g de sucre blanc
- fruita confitada tallada a trocets molt petits. Jo la vaig comprar tallada però si no la trobeu podeu comprar-la sencera i tallar-la vosaltres mateixos.

Per la crema

- 250 ml de llet
- 2 rovells d'ou
- 25 g de "maizena"
- 1 branqueta de canyella
- la pell d'una llimona
- 30 g de sucre

Preparació:

Haureu de fer la crema abans de la massa ja que després s'haurà de coure al forn, si no, no es conserva fora de la nevera.

- Poseu la llet a bullir amb la pell de la llimona i la canyella.
- Un cop hagi bullit retireu la canyella i la llimona i afegiu els 2 rovells batuts i seguiu remenant.
- Quan estigui tot ben lligat afegiu el sucre i posteriorment molt a poc a poc la maizena.
- Si veieu que no s'acaba de lligar prou bé ho podeu batre amb el "minipimer" i coure-ho una estona més.
- Quan agafi la textura de crema deixeu-ho refredar a la nevera.



 ********************************************************************************

- Engegueu el forn a 180º amb el foc de sota.
- Separeu la clara del rovell de l'ou.
- Barregeu l'oli amb el rovell i el iogurt.
- Afegiu el sucre i seguiu remenant. Quan la massa estigui ben lligada afegiu molt a poc a poc la farina i el llevat. Remeneu fins que quedi tot ben lligat i fins que veieu que la massa respira.
- Ompliu els motlles dels cupcakes, afegiu la fruita tallada a sobre i remeu una mica cada cupcake amb una cullereta petita. Heu de pensar que la fruita pesa força i que a mesura que es vagi coent anirà baixant.
- Poseu-ho al forn.
- Passats uns 7 o 8 minuts veureu que ja comencen a tenir forma, doncs traieu la safata del forn.
- Poseu la crema un una màniga pastissera i decoreu cada cupcake.
- Torneu-los a posar al forn durant uns 10 minuts més.
- Un cop llestos, deixeu-los refredar i ja us els podeu menjar!

Podeu imprimir-vos la recepta aquí!



Que passeu un bon dia de Festa Major!!!

dissabte, 21 de setembre de 2013

L'estiu que se'n va...

Avui s'acaba l'estiu, encara que aparentment no ho sembli, se'n va, marxa ben lluny i no tornarà fins d'aquí 9 mesos.

Aviat els dies es faran més curts i sortirem de treballar i ja serà fosc, tot semblarà més trist i ens preocuparem per coses que no tenen importància. Quan fa fred tots estem de més mal humor i discutim per ximpleries i anem més atabalats, com si els dies tinguessin menys hores o tinguéssim menys temps per fer les mateixes coses.

No m'agrada gens que marxi l'estiu. Gens.

Per això he decidit que aquest any no se'n va, aquest any es queda. Perquè no és el temps que fa, sinó com el vivim nosaltres, perquè cada dia de l'any té una mica d'estiu.

Perquè és estiu al desembre quan vas ben abrigat però surt el sol i penses: "Quin solet tan bo!" 
És estiu quan surts a sopar entre setmana, encara que al dia següent hagis de treballar. 
Quan rius tan que acabes plorant, o quan pares una estona per fer allò que més t'agrada. 
O quan sona a la ràdio una bona cançó i cantes i balles sabent que ningú t'està mirant. 
Perquè en el fons és estiu en totes aquelles coses petites i senzilles que només sabem apreciar quan fa bon temps.

Diuen que si aconsegueixes fer una cosa durant 21 dies seguits la integres a la teva rutina i, al final, ja la fas sense pensar.
Jo em proposo buscar l'estiu cada dia, durant 21 dies, poder d'aquesta manera aconseguiré que no se'n vagi i que d'alguna manera sigui estiu, tot l'any.

Bon cap de setmana!

dilluns, 9 de setembre de 2013

11 de setembre

S'acosta la Diada, s'acosta el nostre dia, i és per això que avui, m'agradaria posar amb paraules sentiments, pensaments i reflexions sobre el perquè de sortir al carrer i demanar la llibertat. 

Sovint quan ho fem parlant amb amics o companys, o defensant el que pensem davant dels que tenen una opinió contrària, la passió, les ganes i, de vegades, fins i tot l'enuig se'ns avança i acabem dient coses que en el fons no pensem.

A mi m'agrada Espanya, com m'agraden moltes coses d'altres llocs del món. Com m'agrada el sushi, la piazza navona de Roma, Londres en tot el seu ser, els rollitos de primavera o els nachos con guacamole. D'Espanya hi ha moltes coses que m'agraden, sobretot la seva literatura. 

Però no és el meu país.

A mi m'agrada el castellà, com m'agrada l'anglès i el francès. Però em costa d'entendre que hi hagi persones que viuen a Catalunya i no vulguin que els seus fills aprenguin el català. De la mateixa manera que em costa d'entendre que n'hi hagi unes altres que no vulguin parlar bé el castellà. Si com més idiomes parlem, més facilitat tindrem per aprendre'n d'altres, perquè ser monolingües quan podem ser bilingües, o trilingües? 

M'agrada el castellà, però no és la meva llengua. 

Hi ha coses d'Espanya que m'agraden i m'agrada el castellà, però no em sento espanyola, ni anglesa, ni francesa, ni russa. 

Jo sóc catalana. 

Ser d'un lloc o d'un altre és només una qüestió de sentiments. I quan moltes persones senten el mateix, encara que en els seus carnets d'identitat digui una altra cosa, quan moltes persones volen poder ser el que senten i no allò que els fan ser, hauria de ser possible que poguessin dir al món que aquell troçet de terra entre el Mediterrani i els Pirineus és casa seva. Que aquell lloc tan petit és el seu país i que allà s'hi parla la seva llengua. 

No crec que sigui difícil d'entendre i, sobretot, no crec que sigui ofensiu per ningú. 

Això és el que sento. I és per això que dimecres vull formar part de la Via Catalana, perquè encara que aparentment no serveixi per res, espero que d'aquesta manera en algun lloc de l'altra punta del món sàpiguen que hi ha una gent que vol ser lliure, lliure per viure en el seu país que és diu Catalunya, lliure per parlar la seva llegua, que és el català

Feliç dilluns i bona Diada!




dimecres, 4 de setembre de 2013

Reciclar una llibreta

Hi ha coses que li passen a tothom, o a gairebé tothom. Com l'estranya necessitat d'estrenar llibreta cada vegada que comences alguna cosa nova. T'apuntes a un curs, ui! Vaig a comprar-me una llibreta! Comencen les classes, oh! llibretes noves per tot! De manera que, al llarg de la vida acabes acumulant llibretes i més llibretes que no estan acabades, algunes no les has ni fet servir per la meitat, però que no reultilitzes. Suposo que el fet de començar implica trobar-te amb un full en blanc, net. 
L'altre dia, fent neteja vaig trobar una bona pila de llibretes començades i, com que en necessitava una de cara al nou curs que comença vaig decidir reciclar-ne una. Exactament, aquesta: 


Per començar vaig arrencar totes les pàgines que ja estaven fetes servir, que per cert, no eren gaires. Llavors amb el washi tape que m'havia sobrat de les lletres i un altre més gruixiut la vaig anar folrant. Encara que sembli cel·lo no ho és, i pots desenganxar-ho tantes vegades com faci falta sense que ni la llibreta ni el whasi tape es faci malbé, pots convinar-los, fer formes....  
Així que convinant uns i altres vaig anar donant forma a la nova llibreta. I aquí teniu el resultat!




dilluns, 2 de setembre de 2013

Parlem d'illes.

Cadascú és d'una illa. D'això n'estic convençuda.

 El que no sap de quina illa és, és perquè no n'ha visitat i, es clar, no ho pot saber.

Les illes tenen una màgia especial que no tenen la resta dels llocs. Són úniques i diferents perquè concentren en poc espai moltes coses i això fa que tinguin ànima. Per això, cadascú és d'una illa, només cal descobrir de quina ets.

En tornar de vacances una bona amiga em va preguntar: I ara que les has vist totes, amb quina et quedes?
L'amor és l'amor, li vaig dir. Quan coneixes a una persona de veritat, l'estimes, encara que fagi coses que no t'agraden o que no comparteixes, l'estimes.

Doncs amb les illes, passa igual. Quan coneixes una illa, quan la coneixes bé, l'estimes, i si bé es cert que n'hi ha de més boniques, més grans, més riques... totes et semblen poc al costat d'aquella que, d'alguna manera, t'has fet teva.

La meva illa és Menorca, no podria ser cap altra, no n'hi ha cap que em pugui agradar més. Per què? No ho sabria explicar gaire. M'agrada haver de caminar carregada amb la bossa de platja i el dinar per arribar a les millors cales, m'agrada el color vermellós que t'agafen els peus després d'un dia a les platges del nord. M'agrada aixecar-me i mirar d'on bufa el vent per poder decidir destí. I les nits al port de Ciutadella o de Fornells, amb aquelles paradetes que posen de llaminadures gegants. I m'agrada menjar Caldereta a ple agost, encara que acabi suant, però el que m'agrada sobretot és el ritme que agafa la vida quan sóc allà.

Per això aquest estiu, que no he pogut anar a veure-la i que he conegut la Balear que em faltava, he descobert, que cadascú és d'una illa, que el millor lloc per passar les vacances és aquell que coneixes i que estimes i que per mi, no hi ha millor lloc que Menorca.

Així, que avui, que molts tornem a la rutina, demano cinc minuts més d'aquesta illeta. 

Feliç dilluns i bona tornada.