Ahir les vaig trobar al final del armari. Tronades, trencades i amb la sola foradada. El meu germà em va mirar i em va dir: per què guardes això? Perquè em porten molt bons records.
Teníem quinze anys, o potser setze, quan portàvem aquestes sabates. I amb elles ens sentíem especials, ens identificavem com a grup i, sovint, també com a persones. Les meves eren dues o tres talles més grans, perquè tenia complexe de peu petit, entre molts d'altres. Una mica, com tothom.
Però en aquella època estranya, confusa, canviant, de la que molts parlen com si fos una malaltia que s'ha de passar, jo vaig trobar el meu grup d'iguals. Un grup ferm i estable, d'amigues que t'acompanyen i que et fan costat. On riure fins a plorar era el nostre dia a dia i gràcies a les quals, van fer d'aquells anys d'excès emocional, uns anys innolvidables.
Ara, avui, encara hi són. I somric al pensar que a la vida, hi ha coses que són per sempre. Ara ja no som un grup d'iguals, som un grup de diferents. Mirem la vida des de diferents àngles, tenim feines dispars i maneres de fer totalment oposades. Ja no portem totes les mateixes bambes, ni jaquetes, ni pantalons. Ni escoltem la mateixa música, ni anem de viatge als mateixos llocs. Si ara ens coneguessim molt provablement no seriem amigues. Però quan ens trobem i seiem per dinar o sopar o simplement, per passar juntes una estona, seguim rient fins a plorar. I és aquesta la grandesa, i no cal res més.
Feliç setmana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada