L'estiu que se'n va...

Avui s'acaba l'estiu, encara que aparentment no ho sembli, se'n va, marxa ben lluny i no tornarà fins d'aquí 9 mesos.

Aviat els dies es faran més curts i sortirem de treballar i ja serà fosc, tot semblarà més trist i ens preocuparem per coses que no tenen importància. Quan fa fred tots estem de més mal humor i discutim per ximpleries i anem més atabalats, com si els dies tinguessin menys hores o tinguéssim menys temps per fer les mateixes coses.

No m'agrada gens que marxi l'estiu. Gens.

Per això he decidit que aquest any no se'n va, aquest any es queda. Perquè no és el temps que fa, sinó com el vivim nosaltres, perquè cada dia de l'any té una mica d'estiu.

Perquè és estiu al desembre quan vas ben abrigat però surt el sol i penses: "Quin solet tan bo!" 

És estiu quan surts a sopar entre setmana, encara que al dia següent hagis de treballar. 

Quan rius tan que acabes plorant, o quan pares una estona per fer allò que més t'agrada. 

O quan sona a la ràdio una bona cançó i cantes i balles sabent que ningú t'està mirant. 

Perquè en el fons és estiu en totes aquelles coses petites i senzilles que només sabem apreciar quan fa bon temps.

Diuen que si aconsegueixes fer una cosa durant 21 dies seguits la integres a la teva rutina i, al final, ja la fas sense pensar.

Jo em proposo buscar l'estiu cada dia, durant 21 dies, poder d'aquesta manera aconseguiré que no se'n vagi i que d'alguna manera sigui estiu, tot l'any.

Bon cap de setmana!