Et veig

Et veig, cada dia a les 8, quan surts a aplaudir als sanitaris i a tota la gent que dia a dia, treballa per acabar amb tot això.

Et veig, en un balcó a l'altra banda del carrer, sola, i sovint penso que, com jo, tu també fa dies que no veus ningú, que no abraces ningú, que no rius amb ningú.

De vegades et cridaria i et preguntaria com estàs, si necessites alguna cosa o si vols quedar, d'amagat, per fer un cafè.

Et veig, i em pregunto si tu, com jo, treballes massa, més del que se suposa que ho hauries de fer i sents que, sovint, ningú t'ho reconeix. Però que n'estàs orgullosa perquè hi ha alguna cosa, dins teu, et diu que això és el que ara toca i que ho estàs fent bé.

Et veig i m'agradaria saber si tu, com jo, hi ha dies que no pots més, que voldries sortir corrents, anar a veure el mar i sentir com l'aigua et mulla els peus. Però que et conformes amb el sol que entra pel balcó al migdia i tanques els ulls i penses que això no durarà per sempre i que, en canvi, quan puguis tornar-lo a veure, el mar serà més blau i, sobretot, estarà més net.

Et veig, i voldria que m'expliquessis si tu, com jo també sents que els dies de pluja són una mica més durs que els altres i voldries abraçar-te a algú i plorar sense parar. Però que saps que la melangia és mala companya i poses la música i balles, balles sense parar perquè una vegada vas llegir que ballant, els problemes se'n van.

Et veig i em veig, i desitjaria dir-te que jo, com tu, també he après en aquests dies molt més que en totes les carreres, màsters i postgraus. Que això m'ha fet més forta i més resilent, que ara sé que cal gaudir del dia a dia i que no podem tenir-ho tot planificat perquè, de sobte, la vida et sorprèn i te n'adones de tots els dies que has perdut discutint pel que faràs l'endemà.

Et veig i em veig i sé, que el dia que tot això acabi, tu, com jo correràs a abraçar els teus i ho faràs fort, ben fort i que d'ara en endavant ho faràs sempre que puguis i els diràs més sovint que els estimes i que, per a tu, són el més important. Perquè saps, que això, no ha estat un parèntesi en la teva vida. Ha estat un punt i a part.

Parar

Parar per donar valor a les coses que realment en tenen. Per destriar entre allò superficial, superflu, banal i el que val la pena de veritat.

Parar per parlar de veritats callades, de sentiments que es difuminen entre la rutina, els sorolls del carrer, la gent, els cotxes, l’estrès.

Parar per tornar als sentits el seu ser més pur. Per recordar la posta de sol de Punta Nati qualsevol dia de l’any, l’olor d’herba mullada, el tacte de la sorra escapant-se entre les mans, el soroll de la pluja una nit d’hivern i l’amarg del cafè que beu el pare.

Parar per connectar i desconnectar a l’hora. Per alliberar-nos d’adjectius i qualitats imposades, d’allò que se suposa que som o que ens han fet creure que hauríem de ser.

Parar per afrontar el repte de trobar-nos amb nosaltres mateixos.

Parar per tornar a l’essència.

Parar per ser. 

Gràcies

No fa gaire vaig sentir que abans d’acabar l’any és bo donar les gràcies a tothom.  Fa uns anys, jo sempre ho feia, però amb el temps aquests costums es van perden, fins que arriba un dia en que te’n adones que sí, que cal, que no és cap ximpleria.

Així que no vull acabar aquest 2014 sense donar-vos les gràcies a tots.

Gràcies als meus pares i al meu germà, per ser-hi sempre, incondicionals. Per tots i cada un dels dies. Per ajudar-me a tirar endavant i donar-me forces per afrontar els nous projectes. Per fer-me tocar de peus a terra quan cal i donar-me ales quan les necessito. Infinitament gràcies.

Gràcies als meus oncles, al meu avi, al meu nebot i a les meves cosines. Per ser una pinya any rera any. Per totes i cada una de les rialles, per formar part de la meva història, del meu ahir i del meu demà. 

Gràcies als meus avis, els que ja no hi són. Perquè el seu record sempre em fa somriure. 

Gràcies als meus amics a tots i cada un d'ells. Als de sempre i als de no fa tant. Gràcies per aguantar-me, per fer-me riure, per seguir les meves bogeries. Per totes i cada una de les sorpreses. Per les converses infinites, per fer-se grans al meu costat. Gràcies a vosaltres que ja sabeu qui sou, perquè sense vosaltres jo, no seria qui soc.

Gràcies a aquells companys que de sobte te'n adones que esdevenen amics. Gràcies pels projectes compartits, per ser-hi el dia a dia. Pels secrets que no explicats i els que de cop, s'expliquen. Pels berenars, els dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres al sol. Per arribar allà on no arribo. Gràcies de tot cor.

Gràcies als meus companys de feina. Per ser una familia. Perquè ho feu tot més fàcil i, sobretot, més divertit. Per totes les hores bones i dolentes, per tot l'aprenentatge compartit. Perquè res seria igual si vosaltres no hi fossiu.

Gràcies al meu grup de teatre, per tota la il·lusió, per les ganes, per les hores i hores d'assaig.

Gràcies als meus alumnes per sorprendre'm cada dia i també gràcies als seus pares per confiar-me la seva educació.

I gràcies a tu que em llegeixes, si és que no t'he nombrat, per dedicar uns minuts a aquestes paraules que escric.

A tots moltíssimes gràcies i molt feliç 2015!